ESCACS, ARIETS I ORGASMES

Perquè no m’agraden els escacs¿? Be, de fet m’agraden molt. Però odio no trobar les solucions a algunes jugades.

Diàriament, la Vanguardia planteja un problema d’escacs. Sempre que la compro, dedico una estoneta a intentar trobar-ne la solució. M’hauríeu de veure: mirada concentrada, front arrugat, i dos dits rascant-me la barbeta. Cent per cent cara d’intel·lectual. Si voleu fer-vos us una idea,  només heu de recordar els famós canvi de cara del Dr Slump. No obstant, igual que ell, em dura molt poc. Enseguida m’estresso i abandono, de manera que mai els aconsegueixo resoldre. Ho tinc assumit. Però recordo un dia que va ser diferent. Em sentia relaxat, lúcid e inspirat. Així que, a través d’una intuïció genuïna, la meva ment va començar a visualitzar la jugada i, per art de màgia, vaig donar amb el mat. Increïble. Sorprenent. Meravellós...Vaig tenir, podríem dir, un “orgasme mental”. La satisfacció em va durar hores. Podria haver durat , fins i tot, alguns dies. Però clar, necessitava verificar la meva gran proesa. Així que al dia següent, vaig tornar a comprar el diari, i cometent la barbaritat de saltar-me l’article d’en Monzó, vaig posar la directa cap a les pàgines de color salmó.

Després de dedicar uns llargs deu minuts a desxifrar el jeroglífic de la solució del dia anterior, vaig descobrir que m’havia equivocat. La meva jugada no tenia futur. Un cavall enemic, que jo no havia tingut en compte, m’ho tirava tot per terra. Gran decepció. Increïble el desengany. Terrible la desil·lusió. Vaig tenir, en aquest moment, un “gatillazo mental”. Un baixón molt pitjor que un gatillazo sexual. Molt pitjor que el pitjor dels pitjors. El típic que quan un ja està preparat per entrar en acció, inesperadament, li exigeixen sexe segur. Tot i així, no s’enfonsa. Busca el condó, però tarda en trobar-lo. Li costa treure’l del envoltori. Se’l posa al revés. Se’l hi cau. Perd més temps buscant-lo. Es comença a posar nerviós. El troba. Se’l posa, i aquest cop ho fa bé. I quan es disposa a entrar com un campió, per la porta gran del amor, empeny amb força però... inesperadament, el membre es doblega sobre si mateix. No pot entrar. No la té prou dura. S’ha quedat fora, doncs.

Moment molt dur.

Vindria a ser com la representació medieval de l’assalt d’un castell, on un ariet de guerra adornat amb un cap de lleó enfurit, glopeja amb contundència la porta principal, però aquesta, malauradament...no cedeix.  El més trist, es que l’exèrcit hi té posades totes les esperances. Sense aquesta gesta inicial, no hi ha batalla. I en alguns casos, perdre una batalla, significa perdre la guerra...

Però deixant enrere l’Edat Medieval i tornant al segle XX, us puc assegurar que he aprés la lliçó: els cavalls poden ser molt perillosos.  Més, inclús, que els alfils, als quals tinc molta por. Sempre m’han semblat la viva imatge dels cures pederastes del taulell, que no contents amb menjar el que penja dels cavalls del equip contrari, tenen atemorits als petits monaguillos del joc, els desemparats e indefensos peons.

Pobrets, que Deu els beneeixi...