CARRER MANDRI (I)

L’home que sempre aconsegueix el que vol té un poder especial. Domina l’atzar. Fa que succeeixin coses només desitjant que passin.

Ara reposa en una terrassa del carrer Mandri quan es queda pres de la rossa de la taula del costat, que duu un vestit prim i vermell tant ajustat, que per un moment dubta que no sigui en realitat  una model de body painting. Es submergeix en la conversa que la noia manté amb la seva amiga, la típica aspirant a guanyar l’oscar a la millor actriu secundària. El intel·lecte i la lluïdesa de la rossa el sorprèn de tal manera, que s’inicia dins seu un rictus d’atracció fatal per aquest bé tant escàs en el món, una raresa de la natura on les hi hagin: una ment intel·ligent atrapada en el cos d’una rossa. Una espècie en perill d’extinció. Vol crear una situació on entri en contacte amb ella i s’imagina una curiosa seqüència de fets: una roda que es punxa, el miol d’un gat, i una peça de rellotge amb defecte de fàbrica. I aleshores, els esdeveniments comencen a succeir: un motorista perd el control de la moto i s’estavella contra les taules de la terrassa, emportant-se a la rossa per davant. Com que l’home que sempre aconsegueix el que vol ja s’ho esperava, s’aixeca ràpid a socorre-la. Amb molta cura li immobilitza la cama trencada, i tot seguit, li aplica un torniquet al braç per aturar una hemorràgia més que evident. Mentrestant, la amiga resta petrificada per la inusualitat dels fets i ho presencia tot amb pels i senyals. Més tard explicarà a la noia rossa, i amb molt detall, l’acció heroica d’aquell desconegut. Això, l’home que sempre aconsegueix el que vol, ja ho sap.

Tres minuts més tard apareix l’ambulància que ha demanat just abans del accident. Un cop pugen dins, ella es desperta, atordida. Ell, per tal de tranquil·litzar-la, li pregunta quants germans té, si treballa o estudia, si té pensat viatjar molt en aquesta vida, si va al teatre força sovint, si prefereix llegir el llibre abans que la pel·lícula, si pel matí esmorza a casa o bé te preferència per les fleques de barri, si compra la roba per Internet o bé s’estima més olorar el teixit abans d’adquirir-ne la peça, si es mossega el llavi quan es posa nerviosa o bé es un gest que es reserva per quan s’excita, si li agrada l’entrecot al punt o més aviat prefereix el de volta i volta, i amb un petit regalim de sang; si per la nit , quan reposa estirada al llit, enumera mentalment les coses positives que ha fet durant el dia o més aviat tendeix a pensar en les tasques que farà al endemà; i per últim, li pregunta si creu que el seu destí ja està escrit o bé es tracta d’un quadre amb fons blanc al qual s’hi ha d’enfrontar. També li parla sobre ell i les coses que vol fer abans de morir: sobrevolar l’atlàntic en globus aerostàtic, posar un peu a cada un dels sis continents, creuar la India en bicicleta, caminar fins que ja no pugui més, formar part d’una ONG, aprendre a tocar el piano, escriure un llibre, viatjar pel món i llegir novel·les que succeeixin, precisament en la ciutat en que es trobi, dir la veritat quan sàpiga que seria molt millor mentir, perdre la raó per una noia, vèncer en algun moment donat -encara que sigui puntual- , la por a la mort, i sobretot, el més important, modificar tantes vegades com sigui necessari aquesta llista.

Mentre  l’home que sempre aconsegueix el que vol ensucra amb les seves dolces paraules la orella de la rossa, un gos famèlic sent de lluny un gatet que no troba a sa mare, i entravessa la carretera embogit per la gana. El pilot de l’ambulància intenta esquivar l’animal, i de fet, ho aconsegueix. El que no esquiva, es el jove plataner que apareix de cop i volta, caigut del cel. Tot i la intensitat de la frenada, el vehicle s’hi estavella amb un lleuger cop sec, sense greus resultats, però lo just per tombar l’esvelt tronc del arbre que, per efecte dominó, volca un cartell de la nacional 240 que, en conseqüència, arrastra una sèrie de pals de fusta de cablejat elèctric, un dels quals es desploma precipitadament sobre una coberta d’alumini que, degut a la força del impacte, es parteix en dues parts, on una de les meitats surt impulsada pels aires prenent la fatídica direcció paraboïdal que, inevitablement, la porta a xocar violentament contra la cabina de l’ambulància per acabar, no solsamènt rebentant el vidre parabrises, sinó també deixant inconscients als seus dos ocupants. Aquest es el moment que l’home que sempre aconsegueix el que vol ha estat esperant. Està tant fart d’aconseguir-ho tot, que l’únic que el reconforta es fer-ho amb estil. I sap que un titular a l’apartat de “successos” de la Vanguardia es per a gent amb estil...


                                                                                                                              Continuarà...

BLANCANEUS, LÍQUID DE FRENS I SABÓ PEL COS

Imagineu-vos a un noi que no troba el seu mòbil. Agafa el fixe i es truca. El sent sonar, està lluny. Mentre corre a trobar-lo, abans que salti el contestador s’oblida de què està fent i despenja la trucada. Pronuncia un innocent “digui¿?” i al instant es sent infinitament estúpid. Ni té alzheimer ni demència ni res per l ‘estil. Es un noi jove, i està empanat…

Aquest  sóc jo.

            Imagineu-vos a un noi que sovint quan s’aproxima al portal de casa seu treu de la cartera, inconscientment, la targeta T-10 del metro. Fins que no acosta la targeta al pany de la porta no se’n adona de la estúpida situació. En el seu moment li fa gràcia. Es comença a preocupar el dia que li passa amb el portal del edifici i , al cap de dos minuts, just desprès de sortir del ascensor, amb la porta de la vivenda, també…

Aquest sóc jo.

            Imagineu-vos a un noi que per carnaval es disfressa de India. A altes hores de la nit comença a ballar amb una sexy Blancaneus que el posa a mil. Tot i anar ben pet, treu en marxa el seu propi ritual de seducció. Espera trobar el moment de menjar-li la boca, però aquest no arriba. Perquè abans, se’n adona que esta ballant amb un noi disfressat de Blancaneus…

Aquest no soc jo. Jo sóc la Blancaneus

            Imagineu-vos un noi que es lleva en un llit desconegut. El seu alè alcohòlic podria encendre la flama d’una espelma.  Al seu costat descobreix una noia que no li sona massa: nas tort i de patata, galtes inflades al nivell d’haver patit l’extracció de quatre queixals del seny, capa de maquillatge mal estès que no amaga un mar d’icebergs d’acne i dues fileres de dents mal educades que no saben respectar la fila india. El noi aixeca lentament el llençol amb l’esperança de trobar un cos que justifiqui la situació. El que veu, se’m fa difícil de descriure...Per la dificultat d’expressar-se com cal, només puc dir que de ben segur hagués preferit trobar-se el típic cap de cavall mort que tots coneixem. Així doncs, fa una ganyota de fàstic i pensa: “com collons hi he arribat aquí?”. Al cap d’uns segons la cosa es desperta, se’l queda mirant i diu: “com cony hi has arribat tu, aquí?” i se’l hi escapa una ganyota de fàstic...

Creieu-me, aquest sóc jo.

            Imagineu-vos a un noi que de petit feia trampes al Monopoly, i tot i així, perdia…

Aquest era jo, de petit.

           Imagineu-vos a un noi que li roba cent peles a la seva germana. Aquesta el pilla i el pega...

Aquest era jo, de no tant petit.

            Imagineu-vos a un noi que una nit, al sortir de la discoteca, agafa el cotxe i torna a casa per camins de sorra, per tal d’evitar els controls d’alcoholèmia. En un moment donat passa per sobre d’un clot a tota ostia i rasca els baixos del Nissan Micra de sa mare. Quan arriba a casa, el vehicle quasi no frena i pressuposa, acertadament, que el cotxe està perdent líquid de frens. Entra a casa i, mentre esmorza, pensa la manera més idònia de com explicar-ho als seus pares. Però abans d’acabar el plat de macarrons se’l hi puja el sant al cel i marxa cap al llit, tot tranquil. Al matí següent sa mare engega el cotxe i s’estampa contra una farola…

Aquest sóc jo.

            Imagineu-vos a un noi que, en una famosa pàgina que facilita contactes per a intercanvis de relacions sexuals, troba el perfil de sa mare…

Gracies a Deu, aquest no soc jo  J


Imagineu-vos un noi que torna del Super carregat de bosses. Va col·locant cada producte al seu lloc i quan li toca el torn al sabó pel cos, el desa dins la nevera. Després de tancar-la, la obre de nou, ja que es dona conte que ho ha deixat en el compartiment de la nevera equivocat – el noi comparteix pis d’estudiants -. Fins que no entri a la dutxa i vegi que no troba el xampú, no se’n adonarà del que acaba de fer...

Aquest no sóc jo. Jo soc el que obre la nevera i es serveix un got de sabó pel cos.  

UN MÓN SENSE PERSONALITAT (II)

Repeteixo, perquè no m’agrada el món??? Bé, de fet m’agrada molt. Però odio la diversitat que hi trobem dins seu.

Us podríeu imaginar un món on tothom tingués tendència al suïcidi??

Per començar, la vida no valdria res, en el sentit que no existirien les assegurances de vida.

Tanmateix, de la mateixa manera que seguiria existint la llibertat d’expressió, també concebríem la llibertat de suïcidi: el dret de tot individu a acabar lliurement amb la seva vida, i per tant sense salvació heroica possible. Si algú volgués donar-se-les d’heroi, al veure una joveneta a punt de saltar d’un pont, s’ho pensaria dues vegades. El possible càstig per salvar una vida: una temporada entre reixes. En una cel·la, en plena confiança, un pres li diria a un altre: - Tu que has fet? – Vaig matar tres polis i m’han caigut divuit anys. I a tu? – Jo vaig evitar un suïcidi en grup dins d’una Secta de merda, però només m’han caigut tres perpetues. Ja saps, un bon advocat...

Els metropolites de Barcelona viuríeu en una ciutat un pel..canviada. Pels carrers trobaríeu diferents zones d’estacionament: Zona Verda, Zona Blava i Zona Vermella. Aquesta última, una zona on “deixar-se caure”. Evidentment caldria abonar un import per tal d’evitar ser multat. La tassa no dependria del temps d’estacionament sinó de l’altura lliure de la caiguda. El que no m’imagino, seria en com multar al infractor que no paga...

I cal pensar en el suïcidi sense ser tema tabú. La gent parlant-ne en el metro sense xiuxiuejar...

Vivint un dia a dia on poder sentir converses tals com:

“...El que et deia Antonieta, l’altre dia un jovenet em va parar per Passeig de Gràcia, per preguntar-me si coneixia algun punt de suïcidi. Jo li vaig indicar i el noi, de cop i volta, va marxar...sense ni donar-me les gràcies!!Tu pots ben creure? Quina joventut més mal educada...”

“...Que fort!! En Jaume em va prometre que si li cuidava el gat em deixava gravar-li el suïcidi!! Increïble, cinc mil visites al Youtube i, no t’ho perdis...he sortit per Zona Zapping!!!...”

“...Bon dia tingui. Voldria saber si disposaven de cinc metres de corda, si us plau. – Perquè els desitja? – Bé, doncs per suïcidar-me aquest vespre. – Ah, doncs ha vingut al lloc indicat. Miri, abans d’ahir em va arribar un nou producte. La soga colimbus2000!! Fabricada amb corda de nylon d’alta qualitat. Poca elasticitat, gran resistència a tracció i una tensió constant. Ideal per suïcidis domèstics i reutilitzable per tota la família. I de regal, un tap de suro anal per tal d’evitar segregacions inicials just després de la mort. Tot això, per un mòdic preu de cent trenta-nou euros. A pagar, com vostè comprendrà, en un únic termini...”

I ja per acabar, i sense voler semblar pretensiós, us explicaré el més curiós. He escrit el borrador d’aquest article durant un curt viatge de tren (Figueres-Barcelona). En un determinat moment del trajecte, el comboi s’atura i anuncien per megafonia, que romandrem aturats fins que retirin el cos d’un suïcida que ha saltat a les vies. Curiós, i alhora...verídic.