CARRER MANDRI (I)

L’home que sempre aconsegueix el que vol té un poder especial. Domina l’atzar. Fa que succeeixin coses només desitjant que passin.

Ara reposa en una terrassa del carrer Mandri quan es queda pres de la rossa de la taula del costat, que duu un vestit prim i vermell tant ajustat, que per un moment dubta que no sigui en realitat  una model de body painting. Es submergeix en la conversa que la noia manté amb la seva amiga, la típica aspirant a guanyar l’oscar a la millor actriu secundària. El intel·lecte i la lluïdesa de la rossa el sorprèn de tal manera, que s’inicia dins seu un rictus d’atracció fatal per aquest bé tant escàs en el món, una raresa de la natura on les hi hagin: una ment intel·ligent atrapada en el cos d’una rossa. Una espècie en perill d’extinció. Vol crear una situació on entri en contacte amb ella i s’imagina una curiosa seqüència de fets: una roda que es punxa, el miol d’un gat, i una peça de rellotge amb defecte de fàbrica. I aleshores, els esdeveniments comencen a succeir: un motorista perd el control de la moto i s’estavella contra les taules de la terrassa, emportant-se a la rossa per davant. Com que l’home que sempre aconsegueix el que vol ja s’ho esperava, s’aixeca ràpid a socorre-la. Amb molta cura li immobilitza la cama trencada, i tot seguit, li aplica un torniquet al braç per aturar una hemorràgia més que evident. Mentrestant, la amiga resta petrificada per la inusualitat dels fets i ho presencia tot amb pels i senyals. Més tard explicarà a la noia rossa, i amb molt detall, l’acció heroica d’aquell desconegut. Això, l’home que sempre aconsegueix el que vol, ja ho sap.

Tres minuts més tard apareix l’ambulància que ha demanat just abans del accident. Un cop pugen dins, ella es desperta, atordida. Ell, per tal de tranquil·litzar-la, li pregunta quants germans té, si treballa o estudia, si té pensat viatjar molt en aquesta vida, si va al teatre força sovint, si prefereix llegir el llibre abans que la pel·lícula, si pel matí esmorza a casa o bé te preferència per les fleques de barri, si compra la roba per Internet o bé s’estima més olorar el teixit abans d’adquirir-ne la peça, si es mossega el llavi quan es posa nerviosa o bé es un gest que es reserva per quan s’excita, si li agrada l’entrecot al punt o més aviat prefereix el de volta i volta, i amb un petit regalim de sang; si per la nit , quan reposa estirada al llit, enumera mentalment les coses positives que ha fet durant el dia o més aviat tendeix a pensar en les tasques que farà al endemà; i per últim, li pregunta si creu que el seu destí ja està escrit o bé es tracta d’un quadre amb fons blanc al qual s’hi ha d’enfrontar. També li parla sobre ell i les coses que vol fer abans de morir: sobrevolar l’atlàntic en globus aerostàtic, posar un peu a cada un dels sis continents, creuar la India en bicicleta, caminar fins que ja no pugui més, formar part d’una ONG, aprendre a tocar el piano, escriure un llibre, viatjar pel món i llegir novel·les que succeeixin, precisament en la ciutat en que es trobi, dir la veritat quan sàpiga que seria molt millor mentir, perdre la raó per una noia, vèncer en algun moment donat -encara que sigui puntual- , la por a la mort, i sobretot, el més important, modificar tantes vegades com sigui necessari aquesta llista.

Mentre  l’home que sempre aconsegueix el que vol ensucra amb les seves dolces paraules la orella de la rossa, un gos famèlic sent de lluny un gatet que no troba a sa mare, i entravessa la carretera embogit per la gana. El pilot de l’ambulància intenta esquivar l’animal, i de fet, ho aconsegueix. El que no esquiva, es el jove plataner que apareix de cop i volta, caigut del cel. Tot i la intensitat de la frenada, el vehicle s’hi estavella amb un lleuger cop sec, sense greus resultats, però lo just per tombar l’esvelt tronc del arbre que, per efecte dominó, volca un cartell de la nacional 240 que, en conseqüència, arrastra una sèrie de pals de fusta de cablejat elèctric, un dels quals es desploma precipitadament sobre una coberta d’alumini que, degut a la força del impacte, es parteix en dues parts, on una de les meitats surt impulsada pels aires prenent la fatídica direcció paraboïdal que, inevitablement, la porta a xocar violentament contra la cabina de l’ambulància per acabar, no solsamènt rebentant el vidre parabrises, sinó també deixant inconscients als seus dos ocupants. Aquest es el moment que l’home que sempre aconsegueix el que vol ha estat esperant. Està tant fart d’aconseguir-ho tot, que l’únic que el reconforta es fer-ho amb estil. I sap que un titular a l’apartat de “successos” de la Vanguardia es per a gent amb estil...


                                                                                                                              Continuarà...

No comments:

Post a Comment